Al segle XVII, Catalunya quedava lluny dels centres de poder, principals promotors de l’art barroc. A casa nostra, els clients solien ser els ordes religiosos i, sobretot, les parròquies o les confraries. Arran de la Batalla de Lepant (1571), a Catalunya es popularitza la devoció a la Mare de Déu del Roser i es multipliquen els encàrrecs per ampliar i embellir capelles sota aquesta advocació. Aquesta demanda creixent va fer de Manresa un important centre de producció d’art.
Famílies d’escultors, com els Grau, els Generes, els Sunyer o els Padró s’estableixen a Manresa i, des d’aquí, treballen realitzant encàrrecs arreu de Catalunya entre els segles XVII i XVIII. Algunes de les seves obres els situen entre els artistes catalans més reputats de la seva època.
Aquest mes donem a conèixer el retaule del Roser de l’església de Sant Pere Màrtir, un dels conjunts més rellevants del fons del Museu de Manresa, realitzat per un dels escultors més reconeguts del segle XVII, Joan Grau (1608 – 1685). Grau va néixer a Constantí (Alt Camp) i es va instal·lar a Manresa entorn del 1620. Va treballar en un gran nombre de retaules al Bages i a les comarques del seu entorn com el Solsonès o la Segarra. El seu estil, contingut i d’un regust encara plateresc, és el més representatiu d’aquest primer període del barroc manresà. En l’etapa final la seva trajectòria assumeix obres més ambicioses fetes amb pedra i alabastre, com el retaule de la Cova de Sant Ignasi, a Manresa o els treballs al monestir de Poblet, on fa la cripta i diversos sepulcres. D’aquest conjunt al Museu del Barroc es pot observar la fina talla d’alabastre d’un Atlant procedent dels altars reliquiaris de Poblet. En aquest segon període Joan Grau treballa amb el seu fill Francesc, que esdevingué un dels escultors catalans més vigorosos i creatius del darrer terç del segle XVII.
L’any 1642 la confraria del Roser de l’església de Sant Pere Màrtir de Manresa encarrega la realització d’un retaule per embellir la nova capella del Roser al millor escultor manresà del moment, Joan Grau. Desitjaven una gran obra que manifestés de manera sumptuosa la puixança de la confraria i l’entusiasme devot dels fidels. No sabem l’any de construcció de la capella, però sí que l’any 1644 ja es col·loca el nou retaule. Cal pensar que la Confraria de la Verge del Roser rebia moltes almoines, arran del revifament del culte vers aquesta verge.
El moble, que s’adaptava a la corba del mur de tancament de la capella, estava format per cinc carrers – el central, destacat per l’emmarcament amb dobles columnes i una major amplada – i, de baix a dalt, pedestal, predel·la i tres pisos a través dels quals es distribuïen els episodis en alt relleu. L’obra narrava els quinze misteris de la Verge del Roser. La narració s’estructurava en ordre successiu i ascensional i presentava una ordenació de les escenes del cicle del Roser especialment afortunada, ja que harmonitzava de manera progressiva els quinze misteris. Als plafons trobem els misteris de Goig i de Glòria i a la predel·la els misteris de Dolor que culminen amb el Calvari a la part superior. Al primer pis del cos central s’obria una gran fornícula que trencava amb el disseny reticular per allotjar la imatge de la Verge del Roser, donada pels dominics barcelonins l’any 1631.
El retaule del Roser de l’església de Sant Pere Màrtir és l’obra més paradigmàtica de Joan Grau. Una obra de maduresa on demostra un gran domini de l’alt relleu i les figuracions que a més serví de model per molts altres retaules que els escultors manresans realitzaren a mitjans del segle XVII.
Un altre dels aspectes més interessants del retaule és el seu acabat final gràcies als treballs de l’estofat i el daurat realitzat pels dauradors Gabriel Adrià i Magí Torrabruna. Val la pena aturar-se a contemplar els detalls que embelleixen l’escena de la Nativitat, amb un treball de la policromia i daurat que destaca sobre la resta d’escenes. Decoren les vestidures dels personatges figures mitològiques i angèliques que comparteixen protagonisme amb animalets i motius vegetals i florals que embelleixen les teles i els fons de l’escena.
El retaule del Roser es mantingué a la seva ubicació original fins a l’any 1936. En el marc de la revolta que va venir després de la sublevació militar contra la república, esglésies i altres elements d’art religiós van ser objecte d’atacs i destrucció. Així es va enderrocar completament l’església de sant Pere Màrtir (ubicada a l’actual plaça Sant Domènec), juntament amb altres temples de la ciutat. Alguns elements del seu mobiliari interior, com el retaule del Roser, es varen salvar en ser desmuntats i traslladats a un dipòsit temporal de béns artístics que s’ubicà a la Cova de Sant Ignasi. Allí, durant els anys de la Guerra Civil s’hi van aplegar objectes d’art procedents de la ciutat però també d’altres indrets de la comarca. Des de 1940 el retaule del Roser s’integra al fons de la col·lecció del Museu de Manresa i al llarg dels anys, el conjunt sempre ha tingut un lloc destacat a les sales d’exposició.
Ara, amb la creació del nou Museu del Barroc i la nova distribució museogràfica s’exposen per primera vegada vint-i-cinc peces d’aquest retaule, completament restaurat. Una obra cabdal que malgrat les vicissituds que ha passat s’ha pogut conservar gairebé en la seva totalitat, i permet fer-nos una idea de la magnitud d’aquests grans retaules, escassos al país a causa de diferents onades de destrucció. Per dimensions en alçada, no era possible exposar-lo muntat, però la distribució de les peces afavoreix poder contemplar els compartiments de forma individual i captar la riquesa ornamental i suggestió de les composicions rigoroses i severes, mantenint la visió de conjunt de l’obra.
